Forzar las cosas

¿Dónde está el límite para conseguir lo que quieres?

Quiero decir, puede que quieras algo, y te esfuerzas por conseguirlo, pero… y si después del esfuerzo te aburres, o no te aburres, y sigues porque quieres.

Muchas veces me pasa que después de querer algo e intentar conseguirlo con muchas ganas, pierdo completamente el interés, ¿por qué? ¿por qué ya lo tengo? ¿y después de todo el proceso que hay?

Advertisements

Tormenta de arena – Murakami

A veces, el destino se parece a una pequeña tempestad de arena que cambia de dirección sin cesar. Tú cambias de rumbo intentando evitarla. Y entonces la tormenta también cambia de dirección, siguiéndote a ti. Tú vuelves a cambiar de rumbo. Y la tormenta vuelve a cambiar de dirección, como antes. Y esto se repite una y otra vez. Como una danza macabra con la Muerte antes del amanecer. Y la razón es que la tormenta no es algo que venga de lejos y que no guarde relación contigo. Esta tormenta, en definitiva, eres tú. Es algo que se encuentra en tu interior. Lo único que puedes hacer es resignarte, meterte en ella de cabeza, taparte con fuerza los ojos y las orejas para que no se te llenen de arena e ir atravesándola paso a paso. Y en su interior no hay sol, ni luna, ni dirección a veces ni siquiera existe el tiempo. Allí sólo hay una arena blanca y fina, como polvo de huesos, danzando en lo alto del cielo. Imagínate una tormenta como ésta.

El tramvia groc

Hui estic a punt d’acabar El tramvia groc de Joan Francesc Mira, i he de dir que una vegada més m’ha enamorat un llibre d’ell. Sols he llegit amb aquest, tres llibres de l’autor, el primer quan tenia 17 anys Una biblioteca en el desert i el qual la primera vegada que el vaig agafar no el vaig acabar, i el segon Purgatori regal dels amics per als meus 19 i llegit quasi immediatament.
Aquest últim l’he llegit amb 21 anys -pareix que agafe un llibre de Mira cada dos anys-, i m’ha tornat a recordar al del Purgatori en un sentit: mentre estic llegint, especialment alguns fragments, és com si estiguera caminant per una València de fa molts anys, fent una mirada al passat pels mateixos carrers que jo de vegades utilitze, però com si foren com quan els meus pares tenien la meua edat. És un sentiment estrany de poder explicar, una enyorança externa. El que més em sol agradar és quan en algun fragment parla sobre algun bar o cafeteria que encara hui dia existeix com Los Toneles o Santa Catalina, i descriu, per exemple, la sèpia o el xocolate que el personatge en concret es prenia a eixos llocs, i em crea enyorança perquè allò mateix que descriu com si fora fa trenta o quaranta anys és allò que jo fa nores vaig fer, i em fa recordar eixos moments, i anar corrents a llegir-li el fragment a ma mare –amb ella he viscut la majoria d’eixos moments- i ella em conta també com era la ciutat, els carrers, quan era jove.
Sols volia contar això, contar perquè eixes dues novel·les m’han agradat tant, perquè llegint-les és com si poguera passejar per la meua ciutat de fa dècades, i la compare a ara, i m’agradaria, en tot cas, haver conegut la ciutat com es descriu als llibres.

Miradas al futuro // Mirades al futur

No sé qué tebeo de Flash Gordon debía haber hojeado aquel día que, de pie en el centro de nuestro huerto, me quedé pensando: Llegará el tiempo en que llevaremos en el bolsillo una maquinita como un teléfono pequeño, con la que desde cualquier lugar podremos hablar con alguien que esté en el otro extremo del mundo. Yo debía tener doce o trece años, y lo recuerdo con claridad total. Pero también recuerdo que a continuación me dije: Pero eso es absolutamente imposible, tan imposible como viajar a otro planeta: es una imaginación mía, no llegará nunca.

“No sé quin tebeo de Flash Gordon devia haver fullejat aquell dia que, dret al centre del nostre hort, em vaig quedar pensant: Arribarà el temps en que portarem a la butxaca una maquineta com un telèfon petit, amb la qual des de qualsevol lloc podrem parlar amb algú que estiga a l’altre extrem del món. Jo devia tindre dotze o tretze anys, i ho recorde amb claredat total. Pero també recorde que a continuació em vaig dir: Però això és absolutament imposible, tan impossible com viatjar a un altre planeta: és una imaginació meua, no arribarà mai.”

 

Fragmento del libro El tramvia groc de Joan Francesc Mira.